Arcadia (VII)

Els radis de massilla epoxi finalment ja estant secs. A continuació passarem a laminar amb fibra de vidre i resina tot linterior de kaiak.

aplicant fibra de vidre als radis

Abans d´aplicar la fibra cal fregar tots els radis de masilla epoxi per tal que la nova resina s´enganxi correctament. La feina es feixuga i llarga. Despres d´aproximadament unes dues hores, tots els radis interior de l´embarcació estant fregats. Caldrà ara netejar ben bé de pols tot l´interior per a tal d´aplicar la fibra.

laminant la banyera

A l´hora de laminar l´interior de l´embarcació distingim entre els compatiments de popa i de proa (on només laminarem els radis de massilla) de la banyera (on laminarem tota la superficie),
Un cop col.locada la fibra de vidre començem a aplicar l´epoxi, en ajudem d´un rodet de pintor i d´un pincell. Haurem d´estar a l´aguaït per tal de que tot l´interior quedi cobert d´epoxi i que la fibra de vidre no formi ni bombolles ni replecs.

laminant la proa

Bones festes

13-D o inauguració de la L9

Qui creia que el camí cap a la independència seria senzill estava equivocat, però també errava qui creia que aquest era un camí barrat. Primer a Arenys de munt, ara a 166 municipis i al febrer i a l´abril en d´altres pobles i ciutat del país. Els ciutadans estem forjant aquest camí i cada vegada el seu trànsit es més ràpid i fluid. Allò que semblava una utopia d´alguns romàntics s´està demostrant que comença a prendre forma.

Malgrat que els resultats hagin estat qualificats de ser “un xic justos” per al premsa “dependent”, aconseguir gairebé un 30 % de participació amb campanya electoral de pressupost irrisori i boicotejada pels grans mitjans espanyols (que s´ha demostrat que ho són tots),es pot considerar un gran èxit. I més encare quan no s´ha pogut mobilitzar a la gent del NO, si aquests haguessin anat a votar el percentatge de participació arribaria segur al 50 %.

Malgrat la marató o la inauguració de la L9 a BCN, la premsa internacional ha desplaçat mitjans i corresponsals. La noticia de la consulta popular ha estat portada dels mitjans més prestigiosos del món i avui, la percepció del conflicte Català amb Espanya es una realitat.

Arcadia (VI)

ajustant els panells laterals

Després de tenir cosit tot el casco passem a ajustar els panells laterals que acabaran de donar la forma definitiva a l´embarcació. La feina es lenta i feixuga, els panells els hem d´ajustar el màxim per a tal de garantir el disseny de l´estructura ajustat als plànols i per garantir al màxim la resistència i l´estanquetat.

preparant l´interior per aplicar la massilla

A continuació prepara la massilla epoxi (resina, catalitzador, sílice i microfibres) amb una consistència semblana a la maionesa. Aquesta resina s´aplica amb una mànega pastelera i un cop seca formarà els radis de l´estructura que ens permetran tallar els fils de courre.

massilla per formar els radis que donen resistència a l´etructura

El següent pas, un cop fregat tot l´interior serà laminar tot l´interior amb fibre de vidre. Això serà el dissabte vinent.

13-D

Doncs això,
Arenys de mar i d´altres municipis decideixen aquest diumenge.

Propera estació; INDEPENDÈNCIA!!!!!

Adrià o Josep: raons de pes

El Puntí, ara no ho sé si l´Adrià o en Josep, es un d´aquells genis que de tant en tant apareixen i sovint desapareixen. Atemporal, etern, autèntic, autodestructiu, intermitent, caòtic,... . La genialitat de Puntí com a lletrista, músic, compositor i com a artista total només pot ser comparable al nostre país amb la figura del Riba.

Amb els Umpah-pah ja fa vint anys, va començar a forjar el seu mite. Umpah-pah va ser l´únic grup de debò d´allò que els mitjans van anomenar “rock català” i on els pares acompanyaven als seus fills als concerts. Umpah-pah eren genuius, salvatges, transgressors, es a dir, aquell tipus de gent on els pares no portarien mai als seus fills. Des de un principi la figura de l´Adrià va eclipsar a la resta de la formació, Umpah-pah era ell. Raons de pes (1991), Bamboo Avenue (1992), Bordell (1994), Triquiñuelas al Oleo (1994), La Columna de Simeón (1996) són el tribut que ens han deixat.

Després, el daltabaix, la separació, i Adrià comença una carrera en solitari amb tres magnífiques perles: Pepalallarga,(1997) L´Hora del Pati (1999) i Maria (2003). Tres treballs imprescindibles i que augmenten la magnitud de l´artista.

Després, el silenci, la depressió, la bogeria, el caos, el desatre, i la figura de l´Adrià es desdibuixa i la seva actitud a l´escenari fa que poc a poc es quedi sol i incomprés. Deixem de tenir noticies de l´Adrià. i apareix de manera molt puntual el seu germà, en Josep Puntí que cada vegada més pren protagonisme.

Avui, una colla de bons músics: Love of Lesbian, Refree, Mishima, Mazoni, Pau Vallvé, Bunbury, Shuarma,.. tributen un homenatge a Umpah-pah. Amb el disc “Més raons de pes” En Josep Puntí té pràcticament enllestit el seu retorn, i aquesta vegada sembla que la cosa va de veres. La pel·lícula autobiogràfica “Viatge d´un savi Vilatrista cap enlloc” primer i que es basa en la cançó del mateix nom del treball “Maria” i el disc més esperat del panorama musical del país, el retorn d´en Puntí sota la firma de Josep Punti i acompanyat d´una potent banda de punk rock , “Desobedientes” amb els que ja havia actuat alguna que altre vegada..

I es que l´Adrià ja tenia raó, Pep a la llarga.